Baixar i pujar l’escala de grisos

L’home cada matí quan baixa al saló es pregunta què carai fa baixant escales si el que hauria de fer és pujar-les. Li pertoca, en consciència, d’escalar-les, això és el que es diu. La naturalitat amb què li surt és d’una consistència tan granítica que, posar qualsevol ombra de dubte sobre la gènesi mateixa de la idea, fereix. Amb tot, després del descens, ja en el saló, la inèrcia dels peus el condueixen a la cuina i remena erràtic armaris i calaixos. La fregadissa metàl·lica i el contacte sec de les peces de la vaixella sobre un marbre que no és marbre i sobre la taula de fòrmica on només carden en les pel·lícules, l’escridassen tant que acaben desvetllant-lo. Esmorzat ja i al carrer, l’aire fred i humit torna a burxar-li l’humor i emergeixen com nuvolades les cabòries matinals. Les veritats d’aquest món l’empenyen per senders i pendents que no volen cap mena de vacil·lació. S’oblida de viure i només fa per sobreviure.

A fora tot fa pujada, fins i tot el carrer. L’home esbufega només amb l’esforç que ha de fer per girar la clau dins el contacte del cotxe, que emet un gruny de contrarietat mentre les branques d’una alzina solitària li freguen una galta. No sent l’udol del vent perquè a aquestes hores dorm, però ha oït el brunz punxant d’un altre cotxe que ha aixecat la pols, que no triga a ajeure’s de nou al jaç del silenci dels primers rajos de sol. El cel encara griseja quan els llums del cotxe il·luminen el punt de fuga per on esquinçarà el carrer. L’home no percep la senzilla coreografia de les vàlvules i els cilindres amagats al ventre de la bèstia metàl·lica, però n’escolta els roncs. A la fi escup un fum que ho emboira i ho empudega tot. Ara sí, comença un nou dia i la funció comença.

La baixada a l’arena del cós quotidià és clara i diàfana com la llum del sol, que es desenganxa de l’horitzó per alçar-se. Un pas previ al primer pas és donar-se impuls, tant és si és per pujar o bé per baixar. Els ulls felins de totes les feres amansides que rodolen per carrers i carreteres van en processó per un bosc de ferros i ciment. Rugeixen els motors per a defensar el seu territori. Es mesclen els xiscles i els grunys esparsos fins que l’home aconsegueix estacionar en un gual la bèstia.

L’home puja les escales que el menen a l’oficina on els dies transcorren, presos de les línies de la hipoteca. La feina és d’una rutina esfereïdora. Fa tants anys que s’arrossega per aquests passadissos! Amunt i avall transportant paper que resta arxivat dins carpetes que només suporten les lleixes planes i quietes dels armaris de la memòria. I com paper cremarà. Paraules amunt i avall, i només en sobreviurà l’anècdota. El forat del temps és l’eixida de les paraules que, tard o d’hora, acaben per buidar-se de sentit. Les hores, també s’escolen. Lentament. Els ulls acaben per abatre el sol, que cau silenciós i emergeixen les ombres, que no passen por com els éssers. Ara sí, l’udol del vent xiuxiueja els secrets.

A horabaixa el fum i la boira no deixen entreveure gairebé res, però no hi ha prou densitat de foscor com per no trobar el camí de tornada. Baldat, l’home, creuarà el portal de casa. Les claus cauran sobre la taula. Per treure’s la màscara, haurà d’arribar al saló i pujar les escales fins al replà del distribuïdor. Ni se n’adonarà de les escales i, menys encara, que més enllà del replà no hi ha escales. Ni hi pensarà, ni es presentarà cap raó per fer-ho. La dutxa l’alliberarà del pentagrama de la rutina. Farà un mos abans que la son l’atrapi i s’escoli l’existència. Potser tindrà sort i el cridarà un somni. Llavors, potser només llavors, navegarà avançant en progressiva ascensió i engegarà a dida, mig inconscient, totes les escales del món.

Jordi Brunet Ezquerro

De com els homes pensen que les dones a vegades diuen que no, quan en realitat volen dir que sí

La fúria mai no pot ser més forta que la passió.

I el fet que jo no mostrés desig envers tu et devia neguitejar fins al punt de voler-me forçar.

D’acord: hi havia un taronger, però només va ser l’excusa per aturar el cotxe a la tornada.

Un amic teu feia vint-i-cinc anys i vaig estar d’acord d’acompanyar-te.

Tot el coratge que vaig gastar en acceptar la teva invitació em va faltar quan vas insistir a baixar-me les calcetes i posar-me contra el cotxe.

Cada cop que deia que no, tu sorties, però immediatament tornaves a penetrar-me amb més ràbia.

Continuares, vinga!, fins que el joc s’esdevingué avorrit i t’aturares.

Jo oscil·lava entre la sorpresa, el fàstic i la culpa. En una posició gens elegant recolzada al vell citroen.

Vas cordar-te, Déu del cel!, la bragueta i vas pujar al cotxe amb una taronja que vas collir a la mà.

Vas fotre-li queixalada i qui sap perquè vas parlar en castellà per primer cop d’ençà que ens vam conèixer dos nits abans.

—Mi media naranja.

Mai més no he vist a ningú mossegar la pell d’una taronja.

En aquell moment engegares el cotxe i, vés a saber perquè, em vas portar a l’Hotel.

En el transcurs del trajecte, el silenci va ser el més profund de tota la vida. Vaig concentrar-me en el desig d’arribar sana i estàlvia.

***

Ni tan sols quan, anys després, vaig descobrir que aquell cambrer de Marsella s’havia establert a la ciutat i hi duia una luxosa vida, vaig deixar anar un silenci tan animal i primitiu. Fou el silenci de l’inici dels temps, quan encara anàvem a quatre grapes, grimpàvem i no sabíem parlar.

Dos dies abans, no sé on fixà la mirada, però mirava…

Jo veia el vermell, el vermell reflectit a l’aigua que arribava a la platja. Després venia el verd, i el blau no deixava veure’s en el turquesa transparent de l’aigua.

El vestit alçat fins als genolls, negre com el corbatí dels cambrers.

Els focs d’artifici duraren un instant i la finor de les cames sobre la pols daurada a vora del mar s’esfumà com la pólvora en el cel.

Massa joves per agradar-nos, asseguts a la terrassa del millor Hotel de Monte Carlo.  El noi que m’acompanyava clavava els ulls sobre el guéridon mentre el cambrer preparava un steak tàrtar.

Vaig fixar la mirada on l’horitzó divideix els bons dels dolents, just quan m’adonava que no sabia ben bé qui se’m volia cruspir.

***

La nit que et vas presentar, vaig restar immòbil, com si es tractés d’una escultura més del jardí.

Sentia els comentaris dels convidats a la festa, que si l’Arxiduc s’havia assegut en aquella cadira per contemplar el mar, que si s’hi havia gravat l’escena d’aquella pel·lícula, amb la Grace Kelly que encara no s’havia unit als Grimaldi.

No em podia moure, ben bé marbre.

Anys després, com fan els escriptors dolents, que els crítics contraposen als bons, em deixo endur per records descolorits. Penso que, així com les llaunes de coca cola buides i abandonades, no haurien d’existir, els crítics. No vull ofendre, però cap i a la fi digueu quina funció tenen?

Una només mira d’explicar-se, d’orientar-se.

Aquella nit potser només vaig contemplar el món.

Fins i tot una dona escultural, embolicada per una camisola de ras rosa, va recolzar el braç sobre la meva espatlla per treure’s una pedreta de la sabata. Sense adonar-se de la meva existència, és clar.

Una mica més tard, aquesta mateixa dona em va veure parlar amb el cambrer que m’ullava des de la primera nit i va dir-me en un to entre l’odi i l’enveja.

—Aquest home no és de la nostra classe, a què jugues?

Sense saber ben bé la raó. Vaig aconseguir escapar-me d’aquell entramat opressiu i tan bon punt va començar el ball i la gent començava a demanar licors per recordar o oblidar el que fos, jo vaig sortir sense que ningú no s’adonés que aquella noia cohibida s’havia escapat.

Quan l’atractiu cambrer va derrapar amb el Citroën davant meu, era massa tard per fer-se enrere.

Anna Cloe Brugueras

…i ara això no xuta

…i ara això no xuta, vés. Què li deu passar? Ara! Per fi! Punyetera cobertura, wi-fi o el que carai sigui. Aquest matí, l’Eduard no m’ha trucat, i després dirà que són manies meves… Ostres!, no li he dit res al del banc, i s’està fent tard. Ara el mouse ni es belluga, qualsevol dia em torno boja… i aquí… contemplant amb cara de sòmines com la rodeta de colors fa giragonses per la pantalla… dec fer una cara de ximpleta que no vegis… mira, que el tanco de cop… La llista, on tinc la llista de coses que haig de fer avui? Aquí dessota? Si no m’ho apunto, se’m tornarà a passar, ja semblo la iaia… però què carai, a mi em funciona! Sempre ho he fet, i va bé… Homeeee, ja respon! La màquina del dimoni!
Doncs no. Ara finestretes… S’ha tornat ben boig.
—Que sííí…, que ja vinc!
A sobre, ara aquesta gent amb presses.
—Aneu, vinga, que jo m’afegiré després!
Així m’estalvio les misèries de segons qui, tu. La rentadora… havia de passar per casa per estendre la roba! Sortirà ben recargolada… res, li faré una centrifugada, i avall. Apa, ara la còpia, si es vol fer, és clar! I la bici, om deu estar? Haig de repassar els pneumàtics, perquè l’última vegada semblava que la davantera perdés aire. Haig de felicitar la Nuri, si més no un missatge! Quants en deu fer? Això ja està… Recullo una mica… mira que sempre tinc una taula que fa por. Que no em deixi de recollir la faixa quan vagi a casa. Ja comencem temporada. Sucre! Ahir vam quedar que faltava sucre! No, si encara no acabaré de fer res! Vinga, taula recollida, còpia feta. I demà que tot s’engegui en ordre… creuem els dits.
—Nois, fins demà!
Potser sí que crido massa… però és que sinó no em senten!

Imma Dorda

La Cris

—Quaranta-vuit, quaranta-nou, i cinquanta, buf!

Els vint quilos de metall cauen a banda i banda del cos arrossegats pel cansament dels braços que, si no

fos per la perfecta hipèrbole que s’insinua, ningú no creuria capaços de suportar el pes.

—Demà seixanta

La Cris s’aixeca, tot eixugant-se la suor i mirant pel gran finestral la sortida del sol i la gent que ja s’adreça cap a la platja. Mentre es posa els texans i la samarreta, recorre l’estança. El sol es reflecteix en el verd suau de les parets, on vol fer algun dibuix especial que la transporti lluny i la faci somniar. Tant sols ha aprofitat un parell de mobles: la cadira Jacobsen heretada de l’oncle i el sofà de pell negre que Ii va regalar el pare. Cap altra cosa. Ben mirat tampoc necessita gaire més. Potser un parell de cadires i una taula. S’ho pensaria.

Mira el rellotge, merda, ja són quarts d’onze!, la mare ja deu ser a la cafeteria. No la farà pujar, encara no.

El brunzit del timbre trenca els pensaments. Qui deu ser, la mare? De cap manera, No li vaig dir pas el pis! El ring impertinent li trepana el cap. Segur, ha de ser ella. Obre la porta i, palplantada, la mare somriu amb seguretat, com sempre. Duu un vestit ample, tant com les bosses del terra.

— Hola reina!

Dos petons i entra empentant-la i deixant totes les bosses al replà.

—  Oh, quina llum!

—  Com has pogut arribar?—, amb veu entretallada.

—Amb taxi maca, amb taxi, com sinó? Des que ton pare va anar-se’n amb aquella, els taxistes es fan un sobresou gràcies a mi. No deixis les bosses fora!

—Però si havíem quedat a la cafeteria!

—Et volia sorprendre, oi que bé? He preguntat a una senyora molt amable que, per cert, no sap ni el teu nom. Filla, que no t’has presentat als veïns?

—Doncs encara no. Tot just fa dos dies que hi sóc, i tampoc crec que els importi massa. No n’han de fer res de la meva vida.

—Sembla mentida que siguis tan esquerpa. Ei, però què és això?

—Que no ho veus? Un televisor de seixanta polzades.

—Ja ho veig ja, però més aviat sembla la pantalla d’un cinema. On la posaràs, no deus pas voler-lo deixar-la aquí al mig, oi? Et deu haver costat molts calés!

Una llambregada, i segueix.

— No t’ha costat res, oi? Te l’ha regalada ell?

Titubeja.

—No cal que m’ho diguis, no. Així que aquell poca vergonya ja ha vingut, eh? I què, anava  sol o acompanyat de la meuca?

—Au, vinga, mare, deixa-ho córrer.

La mare, amb cara de pomes agres, ulla tot el que l’envolta.

—Doncs ja et podria haver comprat mobles, no tens res!

S’asseu a la cadira

—I aquesta andròmina t’has emportat? Jo ja l’hauria llançat. Bé, tant se val!

—Té, nena, mira que et porto, això sí que t’anirà bé.

D’una de les bosses treu un quadre amb un paisatge anglès,

—Oi que és bonic? Quedarà bé en aquesta paret, si més no taparà aquest verd tan trist. I no s’ha acabat, no, mira quines estovalles per a la taula que et vaig regalar!

—Mare…

La mare s’aixeca i fa giragonses buscant alguna cosa, però tan sols veu una petita taula plegable.

—On tens la taula?

—Queee no la tinc

—Com?

—Que no mare, que no m’agradava i la hi vaig donar a una amiga.

Fa veure que no l’ha sentida.

—Quina claror! Aquesta finestra és fantàstica! — S’hi atansa a poc a poc.

—Sisplau, no t’hi acostis. — La Cris no sap si li ho ha dit o ho ha pensat.

—Hi falten unes cortines, oi reina?

Merda, les cortines, com se m’ha pogut passar?, i s’interposa entre la mare i la finestra.

—No tens gana? Anem a la cafeteria a esmorzar? Jo encara no he menjat res i em moro de ganes de menjar un bon entrepà.

—Sí, maca, ara hi anem. —Arriba a la finestra, l’obre i amb els ulls tancats respira profundament.

—Oh, quina olor de mar!

—Anem, va!— La Cris gairebé crida.

—Sí, dona, un moment. —Obre els ulls i mira el paisatge, fa cara d’estranyesa, fixa la mirada i obre la boca dibuixant una ganyota d’incredulitat.

—Però, però, què és això?

Amb la mà tremolosa assenyala cap a la munió de gent que, sense un bri de roba al damunt, prenen el sol com sargantanes.

Dolors Martí Julià

L’Anna

L’esmorzar ha esdevingut una reunió de treball. La campanya de comunicació d’estiu genera controvèrsia  i, entre mos i mos, cadascú diu la seva. L’Anna, però, no aconsegueix que se l’escolti. Cada cop que obre la boca algú la interromp i, ja farta, fa estona que pensa en tot el que ha de fer quan arribi a casa.

S’adona que tothom ha acabat l’esmorzar i a ella encara no li han portat el tallat. El cambrer se’n deu haver oblidat. Alça el braç en un intent de captar l’atenció del noi, que la mira tan fixament que, fins i tot, s’entreveu un cert estrabisme.

—Un tallat, please— vocalitza exageradament mentre dibuixa la figura d’una tassa amb la mà.

El noi, cada cop més guenyo, no reacciona. L’Anna mou la mà i repeteix el ritual, però ell segueix impassible, tot i que aquesta vegada sembla que somrigui una mica. La noia es gira, no hi ha ningú al darrere, tan sols el groc esmorteït de la paret. Un tercer intent igualment inútil. Pensa que l’escena és més pròpia de fenòmens paranormals que no pas d’un esmorzar. Els seus companys, per fi callats, esclaten a riure davant l’absurditat de la situació, i, finalment, un amic demana el tallat assenyalant amb l’índex l’Anna. El cambrer mou el cap amunt i avall, i el porta deixant-lo al davant d’una altra noia.

—Hòstia!, que sóc transparent!

Dolors Martí Julià

La bústia

Feia dies que en Julià fixava els ulls en la bústia de casa seva. Esgrogueïda pel sol, els elements i el pas del temps, la bústia s’oferia com una relíquia d’un passat més gloriós que el d’ara. El plàstic, ressec i esberlat, en deixava veure a cop d’ull les excrescències. Les bústies dels veïns, ara que s’hi fixava, no lluïen pas més. La de la casa de la dreta, barroca pel seu gust, també prou castigada, s’aguanta, déu sap per què, ferma i impertèrrita com la toga d’un jutge enclastada a una columna. Més enllà, una d’americana fa equilibris al cim d’un pal i sembla estar pendent de rebre els aplaudiments dels que se li apropin. A la casa de l’esquerra, però, la bústia descansa sobre la columna que flanqueja el pas de la finca, esventrada i amb la tapa superior oberta de bat a bat, com dient que li fiquin els sobres i els papers per on vulguin.

En Julià adhereix com cal la bústia nova a la columna de manera que tothom la vegi bé, inclosos, no sigui cas, el carter i els repartidors de propaganda. Per pocs diners, ha pogut triar entre moltes i n’ha escollit la d’aparença més austera i de línia elegant i moderna. La bústia llueix de debò. Els dos primers dies, cofoi de la tria, quan arriba, mira a dreta i a esquerra i no pot estar-se de fer una volta més amb el cotxe abans d’estacionar-lo davant de casa, per a copsar-ne l’impacte. Ara, però, pensa horroritzat, haurà d’obrir la tapa de la bústia i haurà de seguir fent el gest de llençar-ne el contingut al contenidor.

Jordi Brunet Ezquerro

Daniela

L’home estira la maneta i d’una empenta la fot fora. Cau com un farcell estripat i pica de costat contra una pedra. Sent el gruny de la furgoneta que gira per sortir a la carretera i, enlluernada, no aconsegueix veure la ganyota cofada d’aquell fill de puta. Recorda, però, les dents corcades i la ferum de suor i merda barrejades.

S’aixeca: li roda el cap i una escalfor pastosa li baixa lentament coll avall. Només faltava que de l’orella li brollés sang. No sap on carai ha perdut una sabata i les pedres rodolen sota el tacó d’agulla que, gastat, es doblega i la fa caure. Jeu a terra com una nina trencada, amb el cabell empastifat i les cames eixarrancades.

Avergonyits, s’apaguen els estels i l’aixopluga la foscor, talment com si fos la flassada esparracada, que la mare sargia per a guardar-la en les misèrrimes nits de Bucarest. El vent gèlid de febrer la fueteja i la lluerna s’obre de nou.

Els calfreds li ressegueixen el cos. Si tingués almenys aigua que alleugerís el ressecament de la gola i que esborrés el rastre d’aquells putrefactes fluids. S’apropa al matoll que guarda la bossa de lluentons deslluïts i en treu una ampolla d’aigua. S’hi amorra i una vegada i una altra, ecs!, glopeja i escup, glopeja i escup. Arriba un moment que, assedegada,  s’empassa l’aigua.

Li fa mal el costat, sota el pit dret, allà on el mala bèstia ha clavat els queixals. Hi té una marca vermella: gairebé es poden contar les dents que li falten. S’abaixa la faldilla i intenta recompondre les mitges.

En Dragos deu ser a punt d’arribar. Cada nit recorre la NII recollint la mercaderia que ha repartit a primera hora del matí. Avui ella serà la primera, no la única, tal com li havia fet creure. Tampoc ha treballat mai en una perruqueria com li havia promès. Hi va haver una època que esperava amb ànsia les trobades, els vestits que li feia dur d’Espanya, tan diferents dels parracs amb què vestia abans de conèixer-lo, somniar en un futur sense misèria. Ara mateix ho veia clar, vestia com una barjaula. Tant de bo fos un pregadéu!

Furga dins de l’escot i no troba els guanys del dia. El sac de merda, hòstia puta, els hi ha fotut. El seu cos es descontrola i vinga tremolar. Xiscla el vent i les branques es colltorcen cercant l’amagatall que les guardi de la bèstia.

Els llums del porsche s’acosten. El conductor para i baixa a pixar. El pregadéu, pacient, espera. En Dragos se li acosta i sense cordar-se la cremallera, la obliga a

ajupir-se. La Daniela, obedient, fa la feina tal com ell li havia ensenyat. Però ara vol la recompensa: li aixeca la samarreta, indiferent a la boca desdentegada que té marcada a la pell. La grapeja buscant la pasta i, cabrejadíssim, li retorça el mugró, fort, ben fort.  La Daniela pot assenyalar-li la bossa i ell la hi acosta. El pregadéu, amb la mà xopa, agafa sobtadament el mànec, el treu de la bossa i el sorprèn. Un centelleig eixordador trenca la nit. La bèstia el mira incrèdul i una glopada de sang regalima fastiguejada coll avall.

Dolors Martí Julià

Un quadre de colors

El pintor puja a l’escenari després que la dona dels llibres, mestra de cerimònies, el presenti. És un home gran de passes pesades. Lentament ascendeix a l’entarimat i es recolza al faristol. Es mira la platea. Els llums, concentrats en l’escenari, fa que no vegi gairebé a ningú. Tant i fa, la seva família hi és. Fins i tot algú d’ells té un paper a l’acte. Vacil·la un instant, no sap com començar. Per què no començar pel principi?

El pintor diu que fa molts anys va arribar al poble. Hi arribà de manera casual. L’autobús els deixà a ell i a la seva dona (fa la broma que diu que el ruc sempre va al davant), a l’entrada de poble per la carretera de Fogars, on hi ha l’única parada. I preguntant-se on són enfilaren el carrer que els mena al centre del poble. Just davant on encara no saben que hi viu un home que pinta cases, en un encreuament de carrers estrets, se’ls hi desplega bona part del poble a ponent. Un carrer ensotat, deixa veure les teulades de les cases. Més enllà s’endevina un carrer paral·lel i d’altres que s’enramen. Segur que van a petar a la riera que hi ha sota el pont estret que han travessat tot just a l’arribar al poble i que des d’aquí veuen. El pintor i la seva dona no poden evitar tornar a mirar amunt, cap a la parada. Es regalen una mirada de complicitat, han descobert un bon lloc. S’adonen de la presència d’un turó que sembla guaitar el poble i la masia que hi ha a sota, molt més a prop que lluny.

En aquest punt del record, el pintor s’emociona i a més d’un de la sala se li fa un nus a la gola llegint-li els ulls guspirejant. No pot seguir sense que li tremoli la barbeta i se li escapi alguna llàgrima. Ell, que encara fa servir mocador de fil, s’eixuga el record i fa un lleu gir al relat. Parla de l’encant d’un poble d’estructura medieval i de com ha fet per plasmar el pas del temps en una sola imatge, el quadre que l’ha dut aquí, a l’escenari d’un edifici lluny del seu temps i que també ha representat al quadro, expressament, amb motiu de l’acte i del que s’hi commemora.

Hom s’imagina la parella caminant pel carrer i passant per davant de les botigues i les entitats bancàries, fins a la plaça de poble, on encara hi ha l’ajuntament, correus, la fleca i uns plataners esquifits i després apropar-se a l’església i, des de darrera d’ella, veure-hi una masia imponent, com altres que han vist, i l’estesa de camps, el cementiri a l’altre banda d’una nova riera i, com diu el poeta, ara, Blocs de ciment s’enlairen sense pes / de consciència…  i una llenca de mar horitzontal que sobreviu a l’estrany pedrís que sura, que tampoc hi era llavors però que el pintor pinta flanquejat per una palmera per casar el pas del temps.

La nena, asseguda al costat de la seva mare, mira fixament l’escenari. Ha preguntat si l’avi ha plorat i la seva mare s’ha posat el dit als llavis i li ha fet un petó al front. Ho preguntarà a l’avi i, si tampoc li ho vol explicar, és igual, s’ho inventarà. Que en són d’estranys, els grans!

Jordi   Brunet Ezquerro

De com les paraules se les emporta el vent gairebé sempre

 

Jo tinc una computadora que escaneja el teu dit quan em poses la mà a sobre, detecta la teva temperatura exacta, que a hores d’ara se sap de memòria i, si l’empremta del teu polze estampa en el meu cos blanc la imatge correcta, es posa en marxa.

Això no vol dir que comenci a fer llits, posi rentadores i cuini tota la tarda com a tu t’agradaria. Ni tampoc que s’aixequi per anar al gimnàs.

Simplement vol dir que el meu cos està en mode on tot el dia.

Tot i que molt probablement no farà res de profitós.

En el cas d’avui ni tan sols escriurà aquest petit relat que tenia mig encarregat sobre la relació inversament proporcional entre els avenços de la medecina, concretament la penicil·lina i la crisi en el món editorial.

M’hauria agradat intentar-ho i parlar de com abans i sota els efectes de la pròpia temperatura corporal un podia, si mes no, desenvolupar la imaginació. I fins i tot delirar. Però no em veig amb cor de res.

Jo sóc d’una època en la qual hi ha una píndola per gairebé tot.

Com a mínim he sortit de l’estupor dominical.

Ja t’he dit també, i és veritat, que si fos en George Clooney qui em toqués, potser el sistema funcionaria igual o qui sap si fins i tot millor.

Anna Cloe Brugueras