Un quadre de colors

El pintor puja a l’escenari després que la dona dels llibres, mestra de cerimònies, el presenti. És un home gran de passes pesades. Lentament ascendeix a l’entarimat i es recolza al faristol. Es mira la platea. Els llums, concentrats en l’escenari, fa que no vegi gairebé a ningú. Tant i fa, la seva família hi és. Fins i tot algú d’ells té un paper a l’acte. Vacil·la un instant, no sap com començar. Per què no començar pel principi?

El pintor diu que fa molts anys va arribar al poble. Hi arribà de manera casual. L’autobús els deixà a ell i a la seva dona (fa la broma que diu que el ruc sempre va al davant), a l’entrada de poble per la carretera de Fogars, on hi ha l’única parada. I preguntant-se on són enfilaren el carrer que els mena al centre del poble. Just davant on encara no saben que hi viu un home que pinta cases, en un encreuament de carrers estrets, se’ls hi desplega bona part del poble a ponent. Un carrer ensotat, deixa veure les teulades de les cases. Més enllà s’endevina un carrer paral·lel i d’altres que s’enramen. Segur que van a petar a la riera que hi ha sota el pont estret que han travessat tot just a l’arribar al poble i que des d’aquí veuen. El pintor i la seva dona no poden evitar tornar a mirar amunt, cap a la parada. Es regalen una mirada de complicitat, han descobert un bon lloc. S’adonen de la presència d’un turó que sembla guaitar el poble i la masia que hi ha a sota, molt més a prop que lluny.

En aquest punt del record, el pintor s’emociona i a més d’un de la sala se li fa un nus a la gola llegint-li els ulls guspirejant. No pot seguir sense que li tremoli la barbeta i se li escapi alguna llàgrima. Ell, que encara fa servir mocador de fil, s’eixuga el record i fa un lleu gir al relat. Parla de l’encant d’un poble d’estructura medieval i de com ha fet per plasmar el pas del temps en una sola imatge, el quadre que l’ha dut aquí, a l’escenari d’un edifici lluny del seu temps i que també ha representat al quadro, expressament, amb motiu de l’acte i del que s’hi commemora.

Hom s’imagina la parella caminant pel carrer i passant per davant de les botigues i les entitats bancàries, fins a la plaça de poble, on encara hi ha l’ajuntament, correus, la fleca i uns plataners esquifits i després apropar-se a l’església i, des de darrera d’ella, veure-hi una masia imponent, com altres que han vist, i l’estesa de camps, el cementiri a l’altre banda d’una nova riera i, com diu el poeta, ara, Blocs de ciment s’enlairen sense pes / de consciència…  i una llenca de mar horitzontal que sobreviu a l’estrany pedrís que sura, que tampoc hi era llavors però que el pintor pinta flanquejat per una palmera per casar el pas del temps.

La nena, asseguda al costat de la seva mare, mira fixament l’escenari. Ha preguntat si l’avi ha plorat i la seva mare s’ha posat el dit als llavis i li ha fet un petó al front. Ho preguntarà a l’avi i, si tampoc li ho vol explicar, és igual, s’ho inventarà. Que en són d’estranys, els grans!

Jordi   Brunet Ezquerro