La Cris

—Quaranta-vuit, quaranta-nou, i cinquanta, buf!

Els vint quilos de metall cauen a banda i banda del cos arrossegats pel cansament dels braços que, si no

fos per la perfecta hipèrbole que s’insinua, ningú no creuria capaços de suportar el pes.

—Demà seixanta

La Cris s’aixeca, tot eixugant-se la suor i mirant pel gran finestral la sortida del sol i la gent que ja s’adreça cap a la platja. Mentre es posa els texans i la samarreta, recorre l’estança. El sol es reflecteix en el verd suau de les parets, on vol fer algun dibuix especial que la transporti lluny i la faci somniar. Tant sols ha aprofitat un parell de mobles: la cadira Jacobsen heretada de l’oncle i el sofà de pell negre que Ii va regalar el pare. Cap altra cosa. Ben mirat tampoc necessita gaire més. Potser un parell de cadires i una taula. S’ho pensaria.

Mira el rellotge, merda, ja són quarts d’onze!, la mare ja deu ser a la cafeteria. No la farà pujar, encara no.

El brunzit del timbre trenca els pensaments. Qui deu ser, la mare? De cap manera, No li vaig dir pas el pis! El ring impertinent li trepana el cap. Segur, ha de ser ella. Obre la porta i, palplantada, la mare somriu amb seguretat, com sempre. Duu un vestit ample, tant com les bosses del terra.

— Hola reina!

Dos petons i entra empentant-la i deixant totes les bosses al replà.

—  Oh, quina llum!

—  Com has pogut arribar?—, amb veu entretallada.

—Amb taxi maca, amb taxi, com sinó? Des que ton pare va anar-se’n amb aquella, els taxistes es fan un sobresou gràcies a mi. No deixis les bosses fora!

—Però si havíem quedat a la cafeteria!

—Et volia sorprendre, oi que bé? He preguntat a una senyora molt amable que, per cert, no sap ni el teu nom. Filla, que no t’has presentat als veïns?

—Doncs encara no. Tot just fa dos dies que hi sóc, i tampoc crec que els importi massa. No n’han de fer res de la meva vida.

—Sembla mentida que siguis tan esquerpa. Ei, però què és això?

—Que no ho veus? Un televisor de seixanta polzades.

—Ja ho veig ja, però més aviat sembla la pantalla d’un cinema. On la posaràs, no deus pas voler-lo deixar-la aquí al mig, oi? Et deu haver costat molts calés!

Una llambregada, i segueix.

— No t’ha costat res, oi? Te l’ha regalada ell?

Titubeja.

—No cal que m’ho diguis, no. Així que aquell poca vergonya ja ha vingut, eh? I què, anava  sol o acompanyat de la meuca?

—Au, vinga, mare, deixa-ho córrer.

La mare, amb cara de pomes agres, ulla tot el que l’envolta.

—Doncs ja et podria haver comprat mobles, no tens res!

S’asseu a la cadira

—I aquesta andròmina t’has emportat? Jo ja l’hauria llançat. Bé, tant se val!

—Té, nena, mira que et porto, això sí que t’anirà bé.

D’una de les bosses treu un quadre amb un paisatge anglès,

—Oi que és bonic? Quedarà bé en aquesta paret, si més no taparà aquest verd tan trist. I no s’ha acabat, no, mira quines estovalles per a la taula que et vaig regalar!

—Mare…

La mare s’aixeca i fa giragonses buscant alguna cosa, però tan sols veu una petita taula plegable.

—On tens la taula?

—Queee no la tinc

—Com?

—Que no mare, que no m’agradava i la hi vaig donar a una amiga.

Fa veure que no l’ha sentida.

—Quina claror! Aquesta finestra és fantàstica! — S’hi atansa a poc a poc.

—Sisplau, no t’hi acostis. — La Cris no sap si li ho ha dit o ho ha pensat.

—Hi falten unes cortines, oi reina?

Merda, les cortines, com se m’ha pogut passar?, i s’interposa entre la mare i la finestra.

—No tens gana? Anem a la cafeteria a esmorzar? Jo encara no he menjat res i em moro de ganes de menjar un bon entrepà.

—Sí, maca, ara hi anem. —Arriba a la finestra, l’obre i amb els ulls tancats respira profundament.

—Oh, quina olor de mar!

—Anem, va!— La Cris gairebé crida.

—Sí, dona, un moment. —Obre els ulls i mira el paisatge, fa cara d’estranyesa, fixa la mirada i obre la boca dibuixant una ganyota d’incredulitat.

—Però, però, què és això?

Amb la mà tremolosa assenyala cap a la munió de gent que, sense un bri de roba al damunt, prenen el sol com sargantanes.

Dolors Martí Julià