He fet o no el cim?

 

Havia arribat al cim de la muntanya, tants dies esperant-ho, amb vent, fred i els dits dels peus adolorits. Acabava de lligar-me els cordons de les botes. En alçar-me, els edificis eren tant alts que quasi no sabies si feia sol o era núvol… és ben curiosa la gent. Passejant per sobre de les aigües del riu… Aquí, mirant els aparadors, mentre trepitges totes aquestes pedres que cremen. El vent li entortolliga la cabellera amb la bufanda que s’havia embolicat al coll, tot i que no veiem pas gran cosa. La lluna era ben plena, però tot i així no arribàvem a saber si havíem arribat tots o encara faltava gent. Que n’era de bonica la panoràmica!  Les converses eren ben variades, no sé pas què va venir a fer la veïna del cinquè, si sempre rondina. A més a més, ara l’olla ja bullia i hauria de córrer a la cuina a preparar el dinar. Les bicicletes esquivaven tot aquell bestiar, i algun crit de corb arribava fins al gorg més profund. El soroll del silenci era massa pesat, cada vegada que hi arribo em pregunto el mateix: què caram se m’hi ha perdut aquí dalt.

Imma Dorda

La por de la x

S’aixeca i s’espolsa les molles de pa que li han caigut sobre la falda. Té la impressió que és una muntanya que emergeix del no re i que la seva mà fueteja inclement la roba talment els fenòmens meteorològics. Una molla camina descalça pels senders barrats per fils que són com arbres vençuts de son eterna. Un pèl llarg i ros descansa sobre el teixit formant meandres, com un riu. El riu baixa entollant-se a cada tombant fins que es pixa els esculls. Un doll foll esboca el broc que esquitxa els vorals plens de l’herba avorrida.

Cau com una pedra i veu caure la ciutat llunyana amb la cadència monòtona del silenci. Ni la remor de l’enderroc el trenca. Només es trenquen parets i el ciment s’esmicola com el pa cruixent i la ferralla es doblega dòcil. Ho veu lluny, s’ha dit, mentre fa hores de paper cansada d’esperar els coloms. Ocells plens de poïs sota les ales. La branca d’olivera que torça el bec és per fer-se el niu. Ningú es pensa pas que és per altre cosa que no sigui la construcció d’una casa. De paper. La pau és pels valents i són tots morts. Picasso és mort. La molla és un còdol que espera moll l’empenta d’una còdol més fort. Immòbil, no parla si no és xarbotant mots esparsos que, com gotes, llisquen perdudes amb ses iguals. Compta pedres que cauen per un terraplè. Una a una. Una a una fins que el sol l’enlluerna i perd el compte. Vine, vine, crida una eruga. I corre per amagar-se abans no mor esclafada per la pedra que és. La vall clou al mar sota la mirada indiferent de la carena. Mar enllà espera el silenci. La invitació ve del trencar de les ones amb la sorra. El mantra somort que fa somiar les gavines. Sí, les gavines somien vora el mar, entre xiscles, on trenquen les ones. Mentre que les perdius s’amaguen entre els esbarzers, lluny del so verinós de l’aigua fregant-se amb l’arena.

S’aixeca. Ha agafat fred. S’espolsa els grans de sorra que li han quedat enganxats al cul dels pantalons. Embadalida, segueix mirant l’horitzó. L’horitzó sempre queda massa lluny. Una paperina de plàstic passa davant seu fregant la sorra. Sembla un ocell que no sap com aixecar el vol. El sol vol acomiadar-se però encara no cau. Un tou de núvols li fan ombra.

Jordi Brunet Ezquerro

Ezquerro

Crisàlide

Impossible, no puc deixar de mirar-lo, què bèstia, i no para! És el quart plat que es menja, déu pesar uns cent trenta, no m’estranya! I ara, què li diu a la cambrera? Mira-te’l quina cara de satisfet, i li’n porten un altre! Tripa i morro, per acabar-ho d’adobar. Com riu, riu, riu …. I les dents, ben negres, ecs, què hi té entremig? Un tros de tripa? No… Sembla que es mogui, Un cuc? No pot ser! Com xucla la tripa, sí, sí és un cuc blanc i llargarut, ai, que el mossega! No, se n’ha salvat, ha vist el perill i s’ha escapolit, ara li penja del llavi. D’on ha sortit? Potser dels bolets que s’ha menjat, clar que un cop cuits… Treu la llengua, noooo sis plau, no ho puc aguantar, el molt porc l’ha recollit i cap dins!

Quina panxa que té! Ep! Vols dir que no li creix? Sí, i es mou, ben bé com si hi tingués un ésser viu a dins. Ai com empeny per la dreta i ell tan tranquil. Ara llepa el plat. Què li surt? Cucs damunt del plat! I el bony? Segueix creixent, tant i tant que finalment s’esqueixa. Aiiiii els cucs surten l’un darrere l’altre, s’ho mira i intenta fotre’ls dins, però no hi ha manera, se li escapoleixen entre els dits i van caient a terra, alliberats de la presó pútrida que els retenia, ara li surten d’arreu, fins i tot de les orelles, la barra n’és plena, la cambrera passa la baieta i tots cauen damunt les copes humides. I tota aquesta gent? No ho veu? ningú se n’adona?. Un entrecot de quilo i mig, aquest ja està farcit! I riu més i més. Mentre s’entafora la vianda, els cucs obren la boca afamats, i la noia torna a netejar.

No em puc moure, s’enfilen per les potes de la cadira, faig el cor fort i baixo: un cruix i un altre. Em pugen per les cames, intento treure’ls però n’hi ha milers, milions, s’entortolliguen i em paralitzen. No puc córrer, no hi puc fer res? Caic i la fredor llefiscosa em pren, que no, que la cara no! Una marea blanca cobreix el paper florejat de les parets. Vomito i els meus líquids es barregen amb els cucs que es retorcen amb delit. La gent, aliena, menja i riu deixant al descobert el corc dels queixals, profundes cavernes que guarden una munió de larves.

Tinc fred i estic cansada, cerco aixopluc i pacientment teixeixo un capoll i m’hi embolcallo, em quedaré aquí, fins que l’escalfor dels primers fils de llum em despertin.

 Dolors Martí Julià

Aquesta no ets tu sinó jo

Passes davant d’un grup de prostitutes i, en comptes d’apedregar-te, et llencen un llibre. Hi ha dos nens al carrer que et segueixen jugant amb una pilota. Acabes girant-te més que res per vigilar que no et facin mal sense voler. Dónes un cop de peu sense voler a la pilota, que para a la vora d’un riu. Estàs en un pont sobre un afluent del Tajo rodejada d’herba. És un petit poble en runes. Els nens agafen la pilota i et segueixen, tu dissimules la incomoditat que comences a sentir. Tot i que són nens tens por que t’ataquin. Per aquest motiu, els ensenyes un lloc a on hi ha diners i caramels enterrats. El més grassonet, amb pinta de gitano, agafa deu mil pessetes però immediatament se’n desdiu. Jo dono dues-centes pessetes a cada marrec (perquè és el que costa una coca-cola). Algú ve a buscar els nens, és més gran que ells. Li prens les claus i assoleixes un temps que et salva la vida. Tothom se’n va. Però la clau no és del cotxe. Tornen amb una pistola. Tu va t’allunyes per provar-la… Treu fum. Tornes a casa i veus que algú ha deixat el teu calaix obert. Jeus al llit, trista i desil·lusionada, i crec que penses en algú que s’assembla molt a tu. Sents que t’han tornat a enganyar. Veus el gitano disfressat de dona amb el noi gran vestit de senyor. Saps que tornaràs a obrir la porta i que et tornaran a enganyar. Però no, aquesta no ets tu, sóc jo.

A la mà tinc un llibre on es pot llegir: Passes davant…

Anna Cloe Brugueras