Sempre arriba el moment en què la volumetria de la cintura fa estrets i curts els pantalons. De jove, les tensions van massa endavant. La il•lusió primera fa que tinguis el punt de mira lluny. És propi de la temperatura de la sang. Però vénen les batzegades, les sotragades, les caigudes i les esmorrades. I, amb sort, la distància entre cos i esperit es fon, a pesar del desengany que implica.
L’X té una edat. Amb l’esquena corbada, es passeja d’un costat a un altre aliè al que l’envolta. Viu en un núvol, li diuen. No és veritat, però tampoc farà l’esforç per contradir-los. L’X toca de peus a terra i els passos que fa, curts, mirant-se la punta del calçat, són segurs, ferms. De gairell, amb un somriure murri, escodrinya l’entorn. Sap què s’hi cou. De tant en tant, mou el cap, de costat a costat, per assegurar-se que tot continua igual. Després s’enlaira. El pensament, lliure, no té necessitat de desenganxar els peus de terra.
Les hores són llargues, la feina curta. L’avorriment fa forat i s’ha de tapar creant obligacions i necessitats tan intangibles com les mateixes paraules que les designen. L’X sap que tot és fum, que faci el que faci, tot cremarà com llenya verda. Però l’X té projecte. El mot connota traços, línies, mides i fulls, números, pesos i contrapesos. El projecte de l’X no té operacions complicades, però.
Tornem a la distància entre cos i esperit. A l’X la comunió de cos i l’esperit se li creuà quan vorejava la cinquantena. Els cinquanta són una edat difícil, poca broma. Molts parlen de la inconsciència de la joventut, l’esverament que persisteix durant els vint, les rucades dels trenta i les contradiccions dels quaranta. Però són edats en què es troben trens, s’aturen, creuen, davant d’un. Les possibilitats d’agafar el que porta al somni imaginat encara sovintegen. Tot és qüestió de lliurar-se a la invitació (garbellar, triar el gra de la palla…) i deixar-se dur per la intuïció. Com dic, les oportunitats sovintegen. A partir dels quaranta, però, les possibilitats de viatjar en trens nous esborrona. Sobretot si es viu distret a l’andana amb cabòries fútils. L’X és conscient que respon a l’arquetip que dibuixa als distrets. Però ara sap que fins i tot els dibuixos s’esborren, que el pas del temps els torna traços inintel•ligibles i sense sentit. Que l’important no són els trens, ni les andanes, que el que compta és el camí que es fa pas a pas, conscient que, ben a prop, hi ha un paisatge on fondre’s-hi per ser-ne part.
Jordi Brunet i Ezquerro
la riera del gorg literari 