Preetxa 8

Sort que m’han donat el dia lliure. Ara mateix estic a un balneari. No em pregunteu per què. Jo volia visitar un palau budista, però ja veieu, tot s’ha trastocat i aquí estic acompanyant un grup que necessita relaxar-se amb aigua de temperatura i propietats diverses. Els calia, no m’està permès dir més. No estic gens content amb la situació. Els balnearis no em van gens ni mica bé. Penso en la feina i sé que tot anirà bé. Hauran posat un substitut. No entenc el comportament de la gent del balneari. Sembla que hagin tornat a la infància i estiguin a l’escola. Totes les coses s’han de fer a la mateixa hora i de la mateixa manera. Si no fos que veig qualitat i bon gust semblaria…
Haig de fer un pensament i parlar amb el cap. Això, ja ho veieu, ho és tot menys un dia lliure.

Maria del Carme Pàez Narvàez

La Nora i el nét

Per la Nora flirtejar amb el seu nét era com tornar a viure. Com una funàmbula es movia per una fina corda entre la realitat i la ficció. Sabia combinar-les i s’enorgullia de les construccions d’un lirisme senzill amb les quals restava ben embadalit i emocionat. La Nora envellia i es neguitejava per la pèrdua física i la decadència mental. Davant del net, però, es transformava. Les arrugues que llauraven el rostre sobtadament resplendien; tot i que li repugnava sacsejar-lo amb emocions, sense adonar-se’n ho feia. Vomitava la seva gola un garbuix que alhora fascinava i encuriosia el nét. Tenia un cos menut on destacava al cim la blancor nevada. Els cabells els duia recollits amb pintes que sovint es treia per a desembullar les grenyes. El vailet, com cada dia, a la mateixa hora, ja portava el pijama posat i frisava. Mai no sabia per on aniria el relat. A l’àvia li agradava conspirar i desvetllar-li la imaginació. Quines pessigolles a la panxa! Mentre remenava el foc, s’hi inspirava.
Queia un xàfec de mil dimonis. L’aigua a raig fet, entrava pel carrer i creuava tota la casa fins arribar a l’hort. Desbordava, com les paraules que mai aconsegueixen expressar-se, i desborden l’ànima. Arraulits a la cuina. La mare resava a santa Bàrbara, amb el rosari a les mans, que li tremolaven. Al tros, menudeta, la Laieta sempre es capbussava en la vida, no parava de jugar i fer cabanes, caçar ocells, granotes. Pouava aquella vida viscuda i gairebé salvatge per abduir el nét. El pare l’esbandia al pericó i la voleiava al carro, damunt la userda, per anar cap a casa. Quina angúnia els finals! Somiquejava, no volia tornar a casa. Volia fondre’s per sempre amb la natura.

Carme Gelpi Castellà

La Clara

La Clara és la típica mestressa de casa divorciada. No acaba de saber com guanyar-se les garrofes. Sempre hi somia.
Un bon dia casualment es topa amb un camió-xurreria que ofereix feina a qui la vulgui fer. Altruista l’oferiment? Recorda què et vaig dir: no te’n sortiràs. Vaig subestimar les paraules de la deslleialtat. I ara en pago les conseqüències. M’ajudarà, es una bona persona. Restarà al meu costat. Amb el meu germà construíem cabanes de canyes al bosc mentre els espavilats conillets corrien marge avall. Cridava espanta’ls! El cel naixia encapotat i tristoi. Abans d’emprendre l’àrdua aventura, la Clara decidí de visitar una amiga de la infantesa que vivia a l’estranger. Feia anys i panys que es cartejaven. Amb nervis aterrà a l’aeroport. Es reconeixerien? Ja feia quaranta anys que no es veien. Un munt de records, l’un sobre de l’altre. Havia estat alegre, xerraire i sempre disposada a escoltar els altres. L’amistat, diria que era pregona, d’aquelles que deixen un senyal a la pell. Mirà l’entorn i se l’afigurà hostil. Una multitud movent-se decidida d’ací d’allà. Cercà un lloc tranquil, lluny de la voràgine. Ullà un senyor molt ben vestit, ben clenxat, cabells engominats que duia una maleta de cuir a la mà. Decidí que era un comercial amb cert rang. Girà el cap i es fixà en una mare jove amb dos fills bessons. Amb aspecte seriós i molt intranquil·la. Sobtadament aparegué una parella jove, ell ben plantat i ella bonica i esvelta. La mare, en veure’ls, feu una ganyota i els nens s’arraparen a la falda. L’escena la va remoure, car li va fer recordar la pròpia història. Els mirava com si no els mirés, però de fet cercava l’amiga. Atrapà els ulls d’una dona que coneixia i el cor començà a bategar de manera creixent. Sense dubte era ella. La reconegué. Vestit jaqueta blanc impol·lut, sabates roges amb taló d’agulla i bossa a joc. Cabells a la garçon lleugerament vermellosos. I corregué a abraçar-la. Tenien molt a dir-se.

Magda Puigsallosas Soler

Preetxa, 7

Ahir vespre vaig veure una pel·lícula en què un tren sobtadament no para a cap estació. Té un final diguem-ne feliç. Va d’un suïcida que emula un fet real ocorregut fa temps. No sé per quints set sous penso en la pel·lícula ara que viatjo. Tenim sort: aquest és un tren robòtic. Matemàticament dos i dos són quatre. Això dóna confiança. Oh!, ara que me’n recordo, avui no havia d’anar a la feina. Quina ràbia: ja podia estar davant d’algun temple. Sí, he demanat festa per fer turisme. Tinc la vida tant ordenada que el cervell m’ha fet una mala passada. I estic aquí com cada dia camí de la feina. No sé què diré. Fa un dia grisós, ventós, argentat, mullat. Segurament ha estat la pluja i les ganes d’aixoplugar-me que m’han dut aquí. Un tren mullat, ple de paraigües, bolcalls de plàstic, botes, sabates i gent emprenyada. Tots ben xops . Ah! aquell vailet no hauria d’estar encara dormint? Aquestes no són hores pels nens. I menys amb aquesta tempesta de llamps i trons. Però no vull jutjar pas a ningú, però sé que els nens viatgen més tard.

Maria del Carme Pàez Narvàez

Preetxa

Potser és una premonició. El meu estat d’ànim no és el de sempre. Aquest tren no sembla pas el mateix de sempre. Espero que no hagi d’intervenir-hi. Se m’estan dilatant tots els cargols. Quin horror i quin trasbals!
Ara mateix puc fer qualsevol cosa.
La pluja ho empastifa tot. Dia plúmbic, gèlid i ventós. La boira no deixa veure bé els rètols. Esllavissades a les vies. Mullader dins el tren. L’aigua ha entrat arrossegant sabates, paraigües… Tant i tant que m’ha mullat i se m’han dilatat els cargols…

Vaja com s’ha vestit aquella, segur que no s’ha mirat enlloc. A mi no m’importa, només em distrec. La veritat és que s’aprèn molt observant el personal. Oh, aquella jaqueta sí que m’agrada. Perdoni que l’hagi trepitjat, ha estat sense voler. Aquest infant no para de plorar i l’entremaliat del seu germà podria estar-se una estona quietó, no para de xutar-me els peus. Som a mig camí i encara no ha pujat cap turista, és estrany. M’agrada molt de mirar-los i miro d’esbrinar de quin país són. El color de la pell m’ajuda molt, també la llengua que parlen, però no sempre estic al costat. Sempre penso en els temples que no he vist quan els veig…

Maria del Carme Pàez Narvàez

Un xàfec de mil dimonis

 

Feia un xàfec de mil dimonis. Era inevitable que recordés aquella frase: «les paraules mai aconsegueixen saber expressar-se quan desborden l’ànima» Així se sentia. Tota la família era capaç de fer de tot.
Sí, la natura a vegades també és violenta o almenys, ho sembla . Els més menuts els semblava la fi del món. Tots arraulits a la cuina, teníem por, però fèiem veure que no. El pare posava ja els maons amb l’escaiola, i desprès la fusta. L’aigua era ja a l’entrada. Baixava des del castell amb fúria mai vista. Ho arrossegava tot: branques, pinassa, residus del bosc, aviram, pedres i troncs. Feia onades i ens assemblava que era la fi del món. Estàvem callats. Era un silenci dens. Les espelmes tremolaven també. Només sentíem el xiuxiueig de la mare pregant a Santa Bàrbara amb el rosari a les mans. Passava cada cop més de pressa els grans de l’enfilall quan es creia que baixava més aigua.

Carme Gelpí i Castellà

Jesús i Maria

En aixecar la persiana de l’habitació, un calfred li va recórrer l’espinada. La humitat cobria tot el carrer i semblava que hagués d’escolar-se pels porus del vidre. La llum tènue del dia inundava l’estança donant-li un aspecte grisós. La dutxa em revifarà. En girar-se per agafar roba de l’armari, notà la punxada al genoll. Hauria de fer més exercici: ja comencen a pesar-me els anys. Es sentia remor a la cuina. La Maria s’havia aixecat del llit abans de l’habitual. No feia per ella. És estrany que en Jesús es llevi amb el temps just per anar a treballar. Encara farà tard. Mitja hora més tard tot esdevingué com sempre. Al cotxe, de camí a la feina, capbussat en la retenció, en Jesús ordenava els pensaments, immers en una rutina de la qual, d’un temps ençà, havia perdut el fil argumental.

Jordi Brunet Ezquerro

L’amiga de la Clara

Abans d’emprendre l’àrdua aventura, la Clara decidí de visitar una amiga de la infantesa que vivia a l’estranger. Feia anys i panys que es cartejaven. Amb nervis aterrà a l’aeroport. Es reconeixerien? Ja feia quaranta anys que no es veien. Un munt de records, l’un sobre de l’altre. Havia estat alegre, xerraire i sempre disposada a escoltar els altres. L’amistat, diria que era pregona, d’aquelles que deixen un senyal a la pell. Mirà l’entorn i se l’afigurà hostil. Una multitud movent-se decidida d’ací d’allà. Cercà un lloc tranquil, lluny de la voràgine. Ullà un senyor molt ben vestit, ben clenxat, cabells engominats que duia una maleta de cuir a la mà. Decidí que era un comercial amb cert rang. Girà el cap i es fixà en una mare jove amb dos fills bessons. Amb aspecte seriós i molt intranquil·la. Sobtadament aparegué una parella jove, ell ben plantat i ella bonica i esvelta. La mare, en veure’ls, feu una ganyota i els nens s’arraparen a la falda. L’escena la va remoure, car li va fer recordar la pròpia història. Els mirava com si no els mirés, però de fet cercava l’amiga. Atrapà els ulls d’una dona que coneixia i el cor començà a bategar de manera creixent. Sense dubte era ella. La reconegué. Vestit jaqueta blanc impol·lut, sabates roges amb taló d’agulla i bossa a joc. Cabells a la garçon lleugerament vermellosos. I corregué a abraçar-la. Tenien molt a dir-se.

Magda Puisallosas Soler