Somiaren que em moria

Pocs saben quant agraeixo que algú pensi en mi, o hi somiï, però encara ningú s’havia atrevit a relatar el somni per allò de la malastrugança. Sí, sí, érem en plena guerra i anaves fugint de la persecució del milicians per les teulades com podies. Era de nit mentre t’empaitaven. De cop vares veure una païssa. Vares decidir amagar-te entre la palla. Senties els passos molt a prop, enfonsat. El cor et bategava: esglaiat, veies la mort tant a prop! De cop i volta, gairebé sense respirar, senties com agafaven les forques i sense pensar-s’ho, les enfitoraven sense contemplacions. Senties com les pues es clavaven a fregar de les costelles. Seguien amb força clavant aquelles pues per a comprovar si hi eres. Al cap de dues o tres enfitorades, una veu deia: ” No, no, ací no hi és “. No sabies encara si eres mort o viu. Mai vares saber qui et va salvar de l’ensurt que les guerres provoquen.

Carme Gelpí i Castellà

Déu és el meu pastor, no em manca res

Més enllà d’una frase en les celebracions de les misses a les esglésies, per mi té un significat laic, simbòlic i quotidià.
Déu, és la unitat en mi. És la interrelació dels dos hemisferis cerebrals. Mentre l’hemisferi dret s’ocupa de la part més subtil, la inspiració, com a motor de la creativitat, l’hemisferi esquerra, la transforma en acció.
Quan actuem amb congruència, tindrem uns resultats únics i nutritius al mateix temps que ens donaran la gran oportunitat de crear i materialitzar.

Elvira Aragonès Morell

Sense paraigües

 

Aquella nit el mal de queixal no em deixà dormir. De bon matí truco a la feina i els dic que vaig al dentista, que la cosa és urgent.
Els mals n’anuncien d’altres. Feia temps esperant l’hora que m’havien donat quan em truquen de l’escola del fill per dir-me que l’anés a buscar. Que plorava i plorava i no havia manera que es tranquil·litzés.
Corre que correràs, i perdent l’esma. Vaig endur-me el nen a casa a fi d’arrencar-li el mal. Amb cinc anyets, va i diu: «No m’agrada la zenyu, l’escola sí. » Segueix: « Em fa fer fitxes i jo no vull.»
I jo sense paraigües on aixoplugar-me del xàfec que em queia a sobre!

Maria del Carme Pàez Narvàez

Oh may God!

Fa dies que l’home del temps anuncia intenses pluges, que no acaben d’arribar. Cada dia guaito el cel embromat de les costes del nord. Des de fa dies faig el mateix ritual. Resguardar taula i cadires contra el suposat dany i protegir les plantes més fràgils. Però no plou mai. Vagi on vagi carretejo el paraigües com si fos un bebè. Vinga, un bon dia decideixo deixar-lo a casa, tipa de la seva companyia. L’home de temps anava errat com sempre. De cop i volta, vés, s’aixeca una fortíssima venteguera, i els arbres, despertant de la letargia, es gronxen seguint un capritx fantasiós. Anuncia la colossal mànega d’aigua que vindrà. Oh my god! Plourà, i no duc paraigües!

Magda Puigsallosas Soler

Només una setmana

Ara pla! Ho havia escoltat bé? ─es preguntà. Amb quina legitimitat el condemnaven? El gran enigma. Mai havia patit cap malaltia. Tot ho resolia amb herbes. Una vida dedicada a la terra, només amb bons hàbits. Ni un vici. Trobava prou enterbolidor l’anunci. Per quins set sous el sistema li planificava un trànsit tan indigne. Va decidir deixar-se lliscar per aquell enrenou de la modernitat i es va rebel•lar. No volia ser l’esca de cap mena de deshumanització. No s’ho podia creure. Tot i saber-se cansat, no entrava en raó. De cansat gairebé s’hi havia sentit sempre, sobretot a l’època de la collita. Bé prou que el ritme accelerat el fatigava més del compte, però sabia que era allò que tocava i ho acceptava amb tota normalitat. Sentia que la gola se li obstruïa. L’angoixa li feia desvetllar tot tipus d’imaginacions destructives, se’l veia emprenyat. No volia que ningú li prengués el seu dret. Tot i que sempre havia estat de l’opinió que si li sobrevenia una malaltia llarga, ja era prou assenyat com per a resoldre-ho abans de llevar-li les seves decisions tan íntimes com era el suposat desenllaç. Vés, si sempre ho he fet així, ara per quins set sous, algú vol decidir per mi. No, i no ho aconseguiran. Matar és el més senzill, pensava. Al cap i a la fi , la mort sempre és indigne, sempre significa la dissolució, el no restar res més que l’essència i destruir la resta. No podia pensar en tant poc de temps. De cop i volta tenia por. Seguia entestat en una mort digna. Creia fermament que caldria parlar més aviat de com encarar-la, de crear recursos per encarar-la amb dignitat. Ho tenia més que pensat. Sanglotejava davant l’irrevocable fi. Tossut com era, des de l’Almàssera, va començar a veure aquella terra roja i negre, de verds abrusats. Hi havien paraules i moixaines, de geranis aromatitzats entre les pedres. També veia els camps erms, i els seus ulls es trobaven amb la mort, s’assemblava a ell, li feia l’efecte. Sentia aquells paratges que eren ell mateix. Aconseguia amb delectança el darrer somni. Sí, sóc mesell, però la darrera alenada serà com jo vull de bella sota el cel d’agost. Endolcit per l’olor de la terra fosca, d’estacions i somnis. La lluna em vindrà a buscar, i mentrestant les mans de la meva mare, obertes per acollir-me de nou. Li deia, tu ets com la terra, no esperis res llevat de les paraules, com fruits entre branques, i del ventijol que no destorba mai. Estava en ple trànsit i tremolava en ple estiu. Les vinyes i els núvols. El canyissar on jugava en la infància encesa. Callar serà dolç com aquest silenci. Sento com cremen les fogueres dels vespres. I va ser com la terra i les vinyes. Ho he decidit jo o he estat segrestat pels àngels?

Carme Gelpí Castellà

He viatjat a l’espai

Com cada diumenge he sortit de casa per anar a fer un tomb per a conèixer el país. Una excusa més per escampar la boira i despistar la rutina, ni que sigui amb una altra. Les carreteres dels encontorns no poden presumir com les americanes de catifes d’asfalt llargues i rectes fins que et fan perdre la idea de la circumferència del globus terraqüi. Però algun tram hi ha que fa pensar que aquest país no és el nostre, sinó un altre de més pla i descansat. He aturat el cotxe al boral per contemplar l’extensa plana groga d’uns camps de colza. En un obrir i tancar d’ulls l’esfera solar em queia al damunt i se’m lliscava fins al moll de l’os. La suor freda d’una lipotímia sobtada i fugaç deu haver evitat de cremar-me. Llavors he estirat el braç per protegir-me de la claror que m’encegava i una mena de tel de ceba s’ha esquinçat sense oferir resistència davant mateix. Darrera se m’hi presenta un mirador panoràmic amb una barana que evita de caure a l’espai sideral. Des d’aquí dalt s’hi veu una boleta blava i llunyana insignificant entre núvols de sutja i fum de socarrim. Tornaria a casa però m’ha estat impossible saber on carai trobar el mitjà de transport adequat.

Jordi Brunet Ezquerro

Un dia qualsevol

Atrafegada sempre. A correcuita ―diuen― per omplir el buit existencial.
Vaig cap a la feina, com cada dia a la mateixa hora. La ronda, ben atapeïda, i el colós de ciment no ajuda gens ni mica.
Les motos zigzaguejant entre els cotxes.
Tot bullint-me la closca, repasso les tasques que haig de fer.
Ei, que el cotxe del davant ha frenat de sobte, i quasi me l’empasso. Augmenta l’adrenalina. Sóc un manyoc de nervis.
Però un dia qualsevol tot canvia. Una revisió rutinària, i vés, que no són quatre dies i tres ja han passat. Ha passat la vida sencera.

Magda Puigsallosas Soler

Aigua de València

Quan era petit se’l veia tan feble i vulnerable! Tenia tota una vida per endavant, però depenia de com arrelés. En el llogaret on va estar-se un any, no morí de miracle. No anava bo: la humitat el perjudicava greument. Fou a la tardor quan el responsable d’ell va aconsellar un canvi i li cercaren un llogaret més arrecerat. Creixia amb penes i treballs, però ho feia. Malgirbat, i tort, tant que el vam haver de redreçar. En corregir-lo, va enfortir-se. Li costà de treure flor. Això sí: les fulles eren d’un verd brillant preciós. Aparegué un dia amb unes flors raquítiques que donaren uns petits fruits, pocs o gens aprofitables. Així que passaren a la següent acció, la d’empeltar-lo. Els primers anys després de l’empelt donà molts fruits, tot i la manca de maduresa. Avui ja han passat anys, prop de vint, i és un ésser molt generós. Fruita contínuament, i els fruits són de molt bona qualitat. Generós ell, generosa jo. Em permeto preparar i beure’m aigua de València amb els tertulians que vénen a casa. De veritat que se’n van molt contents.

Maria del Carme Pàez Narvàez

La Nora i la Laieta

Per la Nora flirtejar amb el seu nét era com tornar a viure. Com una funàmbula es movia per una fina corda entre la realitat i la ficció. Sabia combinar-les i s’enorgullia de les construccions d’un lirisme senzill amb les quals restava ben embadalit i emocionat. La Nora envellia i es neguitejava per la pèrdua física i la decadència mental. Davant del net, però, es transformava. Les arrugues que llauraven el rostre sobtadament resplendien i el sacsejava amb emocions, sense adonar-se’n. Vomitava la seva gola un garbuix de mots que alhora fascinava i encuriosia el nét. Tenia un cos menut on destacava al cim la blancor nevada. Els cabells els duia recollits amb pintes que sovint es treia per a desembullar les grenyes. El vailet, com cada dia, a la mateixa hora, ja portava el pijama posat i frisava. Mai no sabia per on aniria el relat. A l’àvia li agradava conspirar i desvetllar-li la imaginació. Quines pessigolles a la panxa! Mentre remenava el foc, s’hi inspirava.
La Laieta va néixer per a endinsar-se en l’interior de la mateixa vida. Quedava palès en totes les seves accions on el seu mirar traspuava tot objecte i tota realitat. Amb una rapidesa brutal es treia la roba i la deixava damunt la roca de granit o les arrels dels arbres. Des de l’aigua, guaitava com el cel blau reflectia i banyava de color el bosc i el vestit blanc de fil. Aquelles pampallugues li segrestaven tota l’emoció. Com li agradava aquella enginyosa idea de la mare de fer-li vestits amb pedaços de llençols de fil. I quina gràcia tenia en fer-los.
Li agradava tancar el ulls i obrir-los. Comprovar que a cada ullada l’emoció era diversa sempre. Inquietant. Pensar i sentir, esbrinar com era de coherent o encara, no ho podia ser. Els trajectes interns sempre fluctuen en un caprici indesxifrable. La mare no havia pogut jugar a nines, i amb aquells trossos feia vestits per a la nina que mai hi va poder jugar. La guerra els hi va llevar tot, inclús la il·lusió del joc innocent. Bufava el vent damunt la roca. Era calenta pels rajos del sol que hi picava tot el día. S’hi estenia com un llangardaix. Escoltava el món, els batecs de la vida. Sense adonar-se’n creixia.
Queia un xàfec de mil dimonis. L’aigua a raig fet, entrava pel carrer i creuava tota la casa fins arribar a l’hort. Desbordava, com les paraules que mai aconsegueixen expressar-se, i desborden l’ànima. Arraulits a la cuina. La mare resava a santa Bàrbara, amb el rosari a les mans, que li tremolaven. Al tros, menudeta, la Laieta sempre es capbussava en la vida, no parava de jugar i fer cabanes, caçar ocells, granotes. Pouava aquella vida viscuda i gairebé salvatge per abduir el nét. El pare l’esbandia al pericó i la voleiava al carro, damunt la userda, per anar cap a casa. Quina angúnia els finals! Somiquejava, no volia tornar a casa. Volia fondre’s per sempre amb la natura.

Carme Gelpi i Castellà

Normal

En Jesús és un home normal amb un feina normal i una vida normal. Una apreciació que no es treu del cap des que està convalescent per una caiguda fortuïta. En Jesús ara jeu al sofà amb el genoll fet un trencaclosques i la cara de pansa. Va caure escales avall, a la feina. Una fracció de segon de distracció que ha transmutat en eternitat. Va ser en un dia gris de boira i humitat. La Maria, que no entén què vol dir la normalitat més absoluta, nega l’abdicació del regne. Ni ell no ho entén, no sé què s’empatolla. Han recorregut un camí de sacrifici i abnegació per aconseguir un posició social envejable per a molts. M’he despertat d’un somni i em trobo en una habitació en la que no recordo haver-hi entrat. En Jesús va començar a treballar per guanyar uns calerons mentre esperava que li arribés l’oportunitat per a complir el seu somni, però se’n va distreure i una cosa el va portar a l’altre fins a distreure’s del tot. I ara, que amb la caiguda s’ha evidenciat la decadència física, s’ha reconegut badoc. Tota distracció s’emmarida amb una trencadissa.

Jordi Brunet Ezquerro