Darrere dels vidres s’esllavissaven els somnis

Desolador. S’esllavissaven els somnis: murs nafrats, i esvorancs arreu. Supervivents d’una època morta, i voldríem que fos enterrada. Des de les entranyes se sent el dolor, estripat. Només cridòries als boscos que esberlen el silenci, com de bestiar ferit. Aquella tarda, darrera els vidres, regalimava la bafarada de les alenades d’aquell ésser esmaperdut i esllanguit. No hi podia fer res més. L’únic recurs per esvair el patiment era la mirada, esmaperduda, enfonsada al buit, i estar a l’aguait, sempre a la recerca de dies millors. Sabia que tot era legítim i honest, però mai no esperava aquell desenllaç. Bategaven vulnerables i fràgils, aquells esperits de pregona mirada, de vents que xiulen entre els arbres; xiprers, brucs, pins i xops. L’olor a terra mullada, humida, enfangats fins als genolls. Una sotragada que és com la de la nit que anhela l’alba, darrera els vidres, esglais closos que, fins i tot feien veure els estels entristits. Moix l’univers sencer. No hi havia cap miratge ni horitzó. Tot tancat, mort i sense rostre. Sabent inclús que hi haurà altres dies, i fins i tot, somriures en sentir els altres somriures darrera els matolls, els escaires de la casa, als marcs de les portes i finestres, entre la bogada feta al safareig de l’hort. Amagats entre la roba, jugaven i pessigollejaven, acostant-se i allunyant-se, aquells éssers diminuts i transparents. L’àvia deia que fan befa. Riuen i acompanyen la solitud, i són tan entremaliats que fins i tot fan riure.

Carme Gelpí Castellà

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s