Fer safareig

Aquells núvols jugaven en el cel clar d’estiu. Com cada dilluns, es trobaven a la llera del riu per a fer la bugada, damunt de dues pedres. Entre ensabonada i ensabonada, xalaven i reien pels descosits. Quin rebombori! La Miquela i la Rosó es desfogaven i ningú no sap si era ficció a realitat. O potser, ambdues coses. S’esgarrinxaven la llengua de tanta xafarderia rural. D’entre uns matolls, se les podia sentir, enriolades. La conversa se n’anà cap als els dies de collita. Hi havia gran xerinola entre les colles de joves, mossos i mosses, que, a més de guanyar-se el jornal, treien jocs que alleujarien la duresa de les tasques del camp. Les noies anaven a les feixes i els nois, darrera, fent sorna. Uns d’ells deia que la collita li agradava, sobretot perquè hi anaven mosses. Feien juguesques sobre qui seria el més atrevit. Les despullaven amb els ulls, lascius. Una de les mosses es va treure el mocador del cap, la paiola i les espardenyes. Després de despullar-se fins a quedar-se nua, es capbussà a la bassa. La seguí vestit i va empaitar-la. Com que l’espectacle s’ho mereixia, algú darrera del canyissar, guaitava.

Carme Gelpí i Castellà

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s