El camí era difícil. Còdols que es clavaven a la sola de les sabates i bretxes estretes. Vaja, un martiri. Anaven cap al poblat ibèric. Una llarga corrua, i tots pujaven com si res. Menys ell. Ressaltava la riera humida i verda al bell mig d’un turó sec. S’agraïa l’ombra dels grans arbres; àlbers, plataners, oms i lledoners, que era com si els seguissin. Quan més s’apropaven més vertical era el caminoi, i més amagat per esparregueres, heures i arrels de pins. Costava molt d’aixecar les cames. Ara l’una, ara l’altra. Fou quan va entendre l’expressió. «Les cames em fan figa», exclamà.
Maria del Carme Pàez Narvàez
la riera del gorg literari 