Si vols, et diré que els ulls tenen són els colors del mar de tardor i que el caminar és els dels joncs ondulats pel vent. Si vols, et diré que el riure és el del cant dels ocells en un dia assolellat i que els cabells són el reflex de la lluna en l’oceà. Si vols, et recordaré que la veu és música celestial.
Sí vols, tot això i més. Però no cal que et digui que el dolor de la vida no te’l puc manllevar.
Maria del Carme Pàez Narvàez
L’abandó cobria d’ombra un safareig que només bevia de la pluja. Les branques de les alzines eren plenes de plantes trepadores abraçades en un ofec que colpia i els matolls es disputaven la terra. A la vora s’hi endevinaven les feixes ermes que l’herba i les bardisses amagaven. Només les restes d’algun pericó servaven el traç d’un solc. El bosc encerclava l’hort abraonant-s’hi impertèrrit. Un esquirol es deixava veure entre els pins vells i la piuladissa esbravava l’ensurt d’una branca esqueixada. Vaig córrer moltes vegades per aquest indret on la solitud es vantava de les pinzellades dels sons. El camí de carro que hi menava llavors ja era impracticable. Pels encontorns s’hi feien peus de rata, agulles, rossinyols i espàrrecs. L’àvia els afegia als plats que guisava, cofoia del net. De l’hort de baix, a casa, ningú no en parlava i no sé perquè, ara, quan no se’n guarda record me’n ve la imatge.
Jordi Brunet Ezquerro
La teranyina assetja el portaló, que envelleix amb els tòrrids migdies. Els esbarzers s’enlairen façana amunt. De prop fa tanta basarda que tot seguit gires els ulls per deixar-la de mirar. Fantasmal esglesiola enclaustrada en un arcaic passat, que ara només exalta la xerrameca de les mallerengues. Ja no té vida. Només és aixopluc en cas mal temps i refugi de captaires i amants furtius.
Magda Puigsallosas Soler
Aquella natura era feréstega. Intimidava el silenci trencat a voltes per sobtats sorolls. Veníem de ciutat, i, per tant, no en reconeixíem cap. Colpien a qualsevol, sobretot als qui l’oïda ja no era natural. Res a veure, ni l’olor, ni el cel, que semblava haver estat ensofrat. Les pluges regalimant per les escorces, rierols, catifes de fulles que cruixien. Mentre baixàvem, esgarrifava de sentir com els relats fulminaven els llindars muts. Vides atrotinades, transgressores, violentes, sòrdides i , semblava que, sense moral. Pura supervivència dels temps de guerra i quan la mort empaita, però tampoc, té més importància que la mateixa vida; una lluita acarnissada entre la vida i la mort. Tot instintiu. Aquelles muntanyes parlaven, cridaven, xiuxiuejaven, bramaven. Hi ha un temps per a cada una i sovint per a totes plegades. Abans d’arribar al poble de Viliella en plena Cerdanya, damunt de LLès, eren tant sols quatre famílies, totes malavingudes; ni es parlaven, això sí, quant sabien que algú queia malalt, se’ns dubtar-ho, el restituïen, munyien les vaques i tenien cura del bestiar, sembraven i feien les collites. Els negocis tèrbols dels temps de guerra, els duien a un silenci empesos pels secrets i les conspiracions. Contraban, passadors de criatures a l’altra banda de la frontera, jueus i maquis amagats. Era fàcil pels que coneixien el terreny d’un món rural escabrós.
Carme Gelpí Castellà
En Jofre, era alt com un sant Pau, ulls blaus i mirada neta que fitorava amb audàcia i l’astúcia de molts homes de la pagesia. Amb el Tom, el gos, només anava per la llera del riu de la LLosa, car sabia que no deixava rastre, Així evitava de ser descoberts pels carabiners. Els furtius, els contrabandistes i els guies dels jueus, els passadors de mainada, els blanquejadors de fortunes que, amb els seus contactes a l’altre banda de la frontera, amagaven aquells cabals en saques que portaven pels corriols escabrosos damunt de les espatlles. Coneixien pam a pam aquells boscos frondosos, camins ple de neu gelada, fins i tot sabien qui hi caminava i de quin bàndol eren. En Tom, parlava amb la cua. Aquell dia, se li acostà movent la cua cap a la dreta, esverat li deia a en Jofre a on estaven amagats els guàrdia civils. Era una borda mig enderrocada, bo i així, servia de refugi. En Tom, els va ensumar i remenava la cua més de pressa que mai. Sense pensar-s’ho, en Jofre, va començar a escopetejar a tort i a dret. Els boscos tremolaven del soroll sord i sec dels trets de l’escopeta. Mai va saber si els havia mort, o es varen escapar de l’ensurt. N’estava fart que no els deixessin fer la feina. Era plena postguerra i ja no hi havia llei que governés aquells indrets. La mort era present per a tot arreu, i en Jofre es defensava com podia. Mai va saber si algú furgaria en aquelles històries dels supervivents d’una guerra irracional, abans que l’oblit les enterrés amb el silenci per sempre.
Carme Gelpí i Castellà
El que es vol, el que es pot i el que hauria de ser, no és gens fàcil d’esbrinar i porta molta confusió a les persones. Les decisions no han de ser producte d’un caprici, de capricis n’hi ha molts. Tampoc crec que s’hagi de perdre de vista la realitat: si no es pot, no es pot. Qui no ha fet plans i després no s’ha vist en cor de dur-los a terme? La salut, l’equilibri i el benestar és el que ha de prevaldre quant al nostre cos, que és fràgil i es destarota per un tres i no res. El culte al cos, socialment establert, car cal cuidar-lo, saber amb certesa què li cal i què no, cal controlar les seves constants. Tot i així reganya.
Per tot això, i perquè tenim ja una edat et vaig dir el dia del teu aniversari: «D’ara en endavant fot el que vulguis.»
Maria del Carme Pàez Narvàez
Preetxa ha trucat a la porta de casa. És clar que l’he obert! Ve de tan lluny que m’ha fet pena. Ja sé que pot causar problemes, car no li funcionen gaire bé els engranatges des que va aplicar el protocol de les normes escrites en el monorail A7. Està de vacances. Sí, justament aquelles que feia temps desitjava. El que fa estrany és el lloc que ha triat. Guaiteu: Sant Vicenç de Montalt. L’aconsellaré alguns llogarets, i que triï. Ei, què és això? La banyera vessa oli. «Preetxa, què carai estàs fent?» «Doncs que em banyo com tu.»
Maria del Carme Pàez Narvàez
La blonda que dibuixa l’ona a la sorra es fon en un no-res. El moviment sinuós de l’aigua a la sorra se li afigura que és una serp que fuig. Tot és un fugir, un fondre’s per a no ser més que un rastre per a conèixer-se. S’escriuria en l’arena i, així, esdevenir conquilla que hi perdura a mercè de les onades que, ara, l’acaronen. Però sap de miratges i de la fúria de les ones quan s’abraonen i esquincen la blonda com s’esquinça el llençol rebregat. Agafa la conquilla i la passeja per entre els dits. Algú l’ha foradada per fer-ne un penjoll. Sota de la conquilla resten grans de sorra de platja. Li agafa un rampell i la llença al mar i veu com s’enfonsa a tocar i desapareix sota un esquitx minúscul.
Jordi Brunet Ezquerro
Preservada dins de l’ambre aquella estrellada fulla s’emmirallava en la sedosa serenor de la nit. En néixer el dia, s’apaivaga la lluïssor de la resina, talment com s’esmorteeix l’últim alè d’una vida. Qui sap si viscuda! Les batudes deixen un rierol de dolor. I ella, la fulla, n’és pas còmplice.
Magda Puigsallosas Soler
En Cirici no sabia què regalar-li a la Glòria, la xicota, en el seu aniversari. Volia embadalir-la amb el regal, però sobretot volia que ella s’embadalís d’ell. De sobte se li acut una idea original. De segur que la farà vibrar. Seria un pas endavant en la seva relació. Arriba el dia i queden a la sortida del treball de la noia. Hi fa mitja jornada de cambrera i plega a les sis de la tarda.
Es troben. El Cirici suggereix d’anar a donar un tomb pel parc del Litoral. La duu davant el monument de Sant Jordi, amb el dos enamorats besant-se. Es treu de la butxaca una capseta amb un anell amb un brillant que el sol de la posta irisa. La Gloria no sap què fer ni què dir. Completament corpresa, aquell acte esdevé màgic. Enlluernada pel gest sentí pessigolleig a l’estómac.
En un rampell el Cirici s’agenolla davant seu i diu: «Glòria, amb aquest present, et demano si et vols casar amb mi.» S’abracen i es besen. El sol de la posta, amb rajos de color carbassa, els il·lumina i els acull en el seu si.
Elvira Aragonès Morell
la riera del gorg literari 