Davant del mirall assajava un munt de gestos facials. A poc a poc, es va animar i començà a moure’s excitadament fins a imitar un primat, amb moviments de braços per sobre del cap i per sota l’aixella gratant-se a tort i a dret. No ho podia evitar. Segurament va entrar en un estat de regressió, hipnotitzat per les imatges que li retornava el mirall. Les ondes que es desprenien, invisibles i imperceptibles per l’ull humà, li van alterar l’estat d’ànim i l’impulsaren, com qui no vol la cosa, a estremir tronc i extremitats. Després, pausadament, el moviment va anar minvant fins a aturar-se. Finalment se li dibuixà un somriure net i plàcid i va decidir que ja estava preparat per sortir al carrer. Era el gran dia, li feien la fotografia que ben aviat empaperaria places i carrers anunciant la seva candidatura. El carrer feia olor a net. L’aire xiulava i els cotxes brunzien elevant la música de cada dia a un to més alegre. De tota manera, orb, no s’adonava de la coreografia que la gent dibuixava al seu voltant. L’únic que l’amoïnava era no saber si havia baixat la tapa del vàter. Tanmateix estava tranquil, li havien assegurat que aquell fotògraf captava com cap altre el que un porta a dins.
Jordi Brunet Ezquerro
la riera del gorg literari 
Deixo un segon el llibre que m’has deixat per felicitar-te.