Sarments encesos

Per fi afluixà la ira de la gran tempesta. Semblava que la terra de sobte callés. Feia estremir el silenci per damunt del pla, de les vinyes, de les herbes i dels serrals. Un silenci clos, com pertocava. Només els ocells avisen que s’ha restablert l’ordre. Entrava poca llum per la finestra. Es vestí i, endormiscada, va anar a fer-se el cafè. Aquella aroma matinal era com sempre una urgència. Ara recordava que el Joan, contra el seu pit, li anava recitant que ella era com una vinya, d’aquelles que eren acaronades pels vents, i a vegades, també, per la tramuntana, i que esperaven donar el millor raïm. Eren com paraules enceses arraïmades als sarments del capvespre. Com l’esperit que es lliura obrint-se de bat a bat a les paraules tot esperant l’alba. La Júlia seguia sent una infant que corre descalça pel terra del celler que fa olor de terra humida i de vi, i aprèn a posar els mots a lloc.

Carme Gelpí i Castellà

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s