Anava en tren a Barcelona, al costat de la finestra des d’on es veia el mar. Aquell dia el blau era intens i el sol semblava com si tornegés amb les onades. Els ulls s’inquietaven per la marxa veloç. De tota manera la superfície blava i translúcida em captivava. La mirada era engolida per les ones que em traslladaven al fons de la inquietud que em torturava. M’havien dit que un bon amic amb qui havíem compartit dies de meditació i llargues converses espirituals, estava immers en el procés d’una llarga malaltia i que a contracor s’havia sotmès a un tractament amb bons auguris. Ell, persona vinculada al camp de la salut natural, en dubtava, molt preocupat pel patiment que la metodologia suposava. Ara l’anava a veure i parlar d’aquest procés. M’havia comentat d’anar a Holanda o a Suïssa on podien aplicar-li l’eutanàsia. Quan em van comentar just això, els meus sentiments i pensaments posaren en qüestió, justament aquest final, llargament parlat i acordat per cadascú de nosaltres, pero ara jo no ho veia clar, tenia por que em demanés d’acompanyar-lo. Què era aquest sentiment de rebel·lió que ara davant d’aquest fet concret amb sorgia? Sóc realment una amiga? Vull fer aquest acte de generositat? Vesso llàgrimes, i voldria que la mar que passa davant meu me les eixugues amb dolcesa. Sóc egoista? On és l’Amor incondicional que sentia per l’amic? Només era perquè volia algú per compartir pensaments i ara a l’hora de la veritat em feia enrere. Respiro profundament i decideixo que em deixaré fluir, que no cal, fer per endavant càbales. L’escoltaré i l’acompanyaré amb el que bonament pugui. Com som els humans, penso.
Elvira Aragonès Morell
la riera del gorg literari 