Sarments encesos

Per fi afluixà la ira de la gran tempesta. Semblava que la terra de sobte callés. Feia estremir el silenci per damunt del pla, de les vinyes, de les herbes i dels serrals. Un silenci clos, com pertocava. Només els ocells avisen que s’ha restablert l’ordre. Entrava poca llum per la finestra. Es vestí i, endormiscada, va anar a fer-se el cafè. Aquella aroma matinal era com sempre una urgència. Ara recordava que el Joan, contra el seu pit, li anava recitant que ella era com una vinya, d’aquelles que eren acaronades pels vents, i a vegades, també, per la tramuntana, i que esperaven donar el millor raïm. Eren com paraules enceses arraïmades als sarments del capvespre. Com l’esperit que es lliura obrint-se de bat a bat a les paraules tot esperant l’alba. La Júlia seguia sent una infant que corre descalça pel terra del celler que fa olor de terra humida i de vi, i aprèn a posar els mots a lloc.

Carme Gelpí i Castellà

Les cames em fan figa

El camí era difícil. Còdols que es clavaven a la sola de les sabates i bretxes estretes. Vaja, un martiri. Anaven cap al poblat ibèric. Una llarga corrua, i tots pujaven com si res. Menys ell. Ressaltava la riera humida i verda al bell mig d’un turó sec. S’agraïa l’ombra dels grans arbres; àlbers, plataners, oms i lledoners, que era com si els seguissin. Quan més s’apropaven més vertical era el caminoi, i més amagat per esparregueres, heures i arrels de pins. Costava molt d’aixecar les cames. Ara l’una, ara l’altra. Fou quan va entendre l’expressió. «Les cames em fan figa», exclamà.

Maria del Carme Pàez Narvàez

Fer safareig

Aquells núvols jugaven en el cel clar d’estiu. Com cada dilluns, es trobaven a la llera del riu per a fer la bugada, damunt de dues pedres. Entre ensabonada i ensabonada, xalaven i reien pels descosits. Quin rebombori! La Miquela i la Rosó es desfogaven i ningú no sap si era ficció a realitat. O potser, ambdues coses. S’esgarrinxaven la llengua de tanta xafarderia rural. D’entre uns matolls, se les podia sentir, enriolades. La conversa se n’anà cap als els dies de collita. Hi havia gran xerinola entre les colles de joves, mossos i mosses, que, a més de guanyar-se el jornal, treien jocs que alleujarien la duresa de les tasques del camp. Les noies anaven a les feixes i els nois, darrera, fent sorna. Uns d’ells deia que la collita li agradava, sobretot perquè hi anaven mosses. Feien juguesques sobre qui seria el més atrevit. Les despullaven amb els ulls, lascius. Una de les mosses es va treure el mocador del cap, la paiola i les espardenyes. Després de despullar-se fins a quedar-se nua, es capbussà a la bassa. La seguí vestit i va empaitar-la. Com que l’espectacle s’ho mereixia, algú darrera del canyissar, guaitava.

Carme Gelpí i Castellà

El vent

Els xerrics l’han desvetllat. Li ha semblat que plovia però, quan ha aixecat la persiana, ha vist que només eren els embats del vent. Ha fet memòria. Quan era un nin, en dies com el d’avui, se’n tornava al llit. Ara no pot fer com llavors. Llegir a l’abric, sota de la flassada, fins que la son el vencés de bell nou. Ara s’haurà de vestir i sortir al carrer, on fuetejat, miraria que el vent no se li endugués els somnis.

Jordi Brunet Ezquerro

A special day

L’edifici es trobava arrecerat en un indret de la gran urbs. Arribava esglaiada i em rodolaven llàgrimes galtes avall. No era capaç de controlar-les. Mescla de por i d’incertesa. M’he assossegat just ser-hi. M’he sentit acollida en aquella casa que per unes hores serà meva. Com el mocador d’herbes on es guarden els records i les ànsies, els gojos i les tristeses. L’instint de supervivència supera totes les proves i tots els entrebancs.

Magda Puigsallosas Soler

La inquietud

 

Anava en tren a Barcelona, al costat de la finestra des d’on es veia el mar. Aquell dia el blau era intens i el sol semblava com si tornegés amb les onades. Els ulls s’inquietaven per la marxa veloç. De tota manera la superfície blava i translúcida em captivava. La mirada era engolida per les ones que em traslladaven al fons de la inquietud que em torturava. M’havien dit que un bon amic amb qui havíem compartit dies de meditació i llargues converses espirituals, estava immers en el procés d’una llarga malaltia i que a contracor s’havia sotmès a un tractament amb bons auguris. Ell, persona vinculada al camp de la salut natural, en dubtava, molt preocupat pel patiment que la metodologia suposava. Ara l’anava a veure i parlar d’aquest procés. M’havia comentat d’anar a Holanda o a Suïssa on podien aplicar-li l’eutanàsia. Quan em van comentar just això, els meus sentiments i pensaments posaren en qüestió, justament aquest final, llargament parlat i acordat per cadascú de nosaltres, pero ara jo no ho veia clar, tenia por que em demanés d’acompanyar-lo. Què era aquest sentiment de rebel·lió que ara davant d’aquest fet concret amb sorgia? Sóc realment una amiga? Vull fer aquest acte de generositat? Vesso llàgrimes, i voldria que la mar que passa davant meu me les eixugues amb dolcesa. Sóc egoista? On és l’Amor incondicional que sentia per l’amic? Només era perquè volia algú per compartir pensaments i ara a l’hora de la veritat em feia enrere. Respiro profundament i decideixo que em deixaré fluir, que no cal, fer per endavant càbales. L’escoltaré i l’acompanyaré amb el que bonament pugui. Com som els humans, penso.

Elvira Aragonès Morell

La novel·la perduda

 

Escriu novel·les d’aventures que publica en una plataforma digital amb un pseudònim. Es fa un sobresou i, alhora, vés, aprèn l’ofici. Somia escriure aquella novel·la que li doni nom i li permeti viure només d’escriure. Fa dies que viu amb neguit. L’atemorí el record de la primera novel·la que va escriure i que va fer miques quan la retrobà en un calaix. Només de llegir les primeres línies es va enrojolar davant un primer amor i va estripar els fulls d’un rampell. Des de llavors no dorm o dorm malament i es desperta amarat de suor, convençut que hi ha una novel·la perduda en algun calaix. Vol trobar-la i destruir-la.

Jordi Brunet Ezquerro

Els amics de la infància

He passat el dia amb els amics de la infància que vingueren al meu casament. Hem compartit viatges i diversions tant amb fills com sense. Ara, vés, ens trobem i compartim malalties, metges, hospitals, tractaments i dietes. També ens interessen els néts i els seus grans èxits.
Haig de dir que m’agrada el que veig des de la carcassa apedaçada i lenta que ens conté. Són joves, alegres, divertits i amb unes immenses ganes de viure.
Tal constatació orienta per fi el sentit de la brúixola.

Maria del Carme Pàez Narvàez

Viu la música!

Després de sortir de la banyera, vaig obligar a Monsieur Preetxa a quedar-se quiet a la terrassa fins que no regalimés gens ni mica d’oli. Quan vaig comprovar que no havia cap perill que taqués, el vaig obligar a tornar l’oli de la banyera al bidó. Tenia prou força per traslladar un bidó ple d’oli. Que com ho va fer? Li vaig fer una demostració. Tal com havia aprés a banyar-se. Tot seguit li vaig donar un mapa del poble i el programa de “Viu la música”, conjunt d’actes que es feien al carrer. Es fongué. Preetxa va estar escoltant música tot el dia a Sant Vicenç de Montalt. Si algú el va veure, que es posi en contacte amb mi.

Maria del Carme Pàez Narvàez

Darrere dels vidres s’esllavissaven els somnis

Desolador. S’esllavissaven els somnis: murs nafrats, i esvorancs arreu. Supervivents d’una època morta, i voldríem que fos enterrada. Des de les entranyes se sent el dolor, estripat. Només cridòries als boscos que esberlen el silenci, com de bestiar ferit. Aquella tarda, darrera els vidres, regalimava la bafarada de les alenades d’aquell ésser esmaperdut i esllanguit. No hi podia fer res més. L’únic recurs per esvair el patiment era la mirada, esmaperduda, enfonsada al buit, i estar a l’aguait, sempre a la recerca de dies millors. Sabia que tot era legítim i honest, però mai no esperava aquell desenllaç. Bategaven vulnerables i fràgils, aquells esperits de pregona mirada, de vents que xiulen entre els arbres; xiprers, brucs, pins i xops. L’olor a terra mullada, humida, enfangats fins als genolls. Una sotragada que és com la de la nit que anhela l’alba, darrera els vidres, esglais closos que, fins i tot feien veure els estels entristits. Moix l’univers sencer. No hi havia cap miratge ni horitzó. Tot tancat, mort i sense rostre. Sabent inclús que hi haurà altres dies, i fins i tot, somriures en sentir els altres somriures darrera els matolls, els escaires de la casa, als marcs de les portes i finestres, entre la bogada feta al safareig de l’hort. Amagats entre la roba, jugaven i pessigollejaven, acostant-se i allunyant-se, aquells éssers diminuts i transparents. L’àvia deia que fan befa. Riuen i acompanyen la solitud, i són tan entremaliats que fins i tot fan riure.

Carme Gelpí Castellà